actualització de l'article publicat el 2012 en aquest blog
aquest article al diari El Público parla d'alguns possibles raonaments per a no ser nacionalista, jo en subscric uns quants i sobretot crec necessari poder parlar des de la diferència d'opinions i el respecte, no hauria de ser un tema tabú, com cap altre tema tampoc ho hauria de ser.
La Charca Literaria és una revista digital en la qual avui hi participo amb l'escrit "El origen de la Z", hi teniu l'enllaç per si us ve de gust llegir-lo i d'aquesta manera conèixer també aquesta revista. Aprofito l'ocasió per saludar-vos a tots, és estrany publicar després de tant de temps, tinc un gran record de tot el que hem compartit en els blogs, en els vostres i també en aquest que sempre restarà obert perquè així és com el sento, aquells que seguiu en actiu us llegeixo de tant en quan, els altres m'agrada pensar que allà on sigueu la vida és amable amb vosaltres i de tant en tant fins i tot esplèndida..
somrius, saps que la felicitat resta immòbil a recer d'una vida remota, la memòria és blegadissa i escenifica al seu albir, dius que l'ahir no és mort, què és el que ja no és viu ara? ...desitjar sempre acaba necessitant d'un pronom
fa fred afora , no és blanc el paisatge tan sols esblaimat, erm, i recordes que mai no tornarà a ser ara, ni tornarà a ser ahir..
m'agrada escoltar d'aquesta veu teva, la manera en què et venen al cap records d'un passat que esdevé -ara- per a tots dos,
.. mentre el corrent m'arrossegava els peus sota l'aigua,els arbres i les fulles eren sirgades pel vent que entretant em xiulava que la vida és això.. és el vent que tot ho mou...
"es como si la vida dijese lo siguiente: y simplemente no hubiese lo siguiente. Sólo los dos puntosesperando." "no puedo resumirme porque no se puede sumar una silla y dos manzanas. Yo soy una silla y dos manzanas. Y no me sumo"
Clarice lispector (Agua viva)
saps, que la veritat tal vegada és imperfecte, com tu, i te n'adones com n'és d'anodí aquest fet ara, tornar una vegada més a destriar quina és la raó primera de cada cosa, quin és el nom de cada emoció,
albires, que no hi ha un lloc ferm per a res, que les coses, com nosaltres, van errants pel món i a vegades també s'enriolen, com tots ho fem, botoruts, rematats, insaciats i refotudament imperfectes.
Es como escuchar. Como si no hubiera más que un lenguaje que nunca es nuestro, como si por un instante lo ajeno se volviera próximo y lo próximo, prójimo. Como si dejaras tus oídos en medio del camino y prescindieras de cada palabra conocida. Como si cada desconocido encarnase la posibilidad de una verdad.
era una fira menuda emplaçada en un llogaret apartat dels camins de ciutat, escampats a terra sobre teixits revellits hi havia tot de llibres antics, tots duien escrit el nom del seu antic propietari, hi havia signatures de tota mena, dedicatòries, lletres esblaimades damunt un paper rovellat pel pas del temps..
Plou, i mentre passeges per aquesta fira de vell , en un racó, arraulit hi trobes un llibre que en obrir-lo hi posa el seu nom,
hi llegeixes la seva lletra imprecisa i menuda, i un calfred et recórre el cos..
saps, que sempre més llegiràs des dels seus ulls,
cercaràs en cada pàgina l'emoció que sentí mentre el llegia
... i miraràs de trobar un punt d'encontre entre tos dos
albires que tal vegada l'autor va escriure aquesta història per a vosaltres, per fer possible seduir-vos a través del temps mitjançant aquestes lletres impreses sobre un paper que algun dia va ser blanc.
els dies s'han fet anys mentre enteníem, entre paraules esguinçades.. som aquí davant la línia blava de mar ara ja blanca,i mentre ve i va, el batec de la terra és el nostre
" ....Perquè no parem de covar esperances. L'home difícilment es conforma amb aquesta realitat incòmoda, no es resigna al fet d'estar sol, terriblement i desesperadament sol. Són molt pocs aquells que suporten la consciència de la pròpia solitud, una solitud que no té remei. La majoria acostumen a nodrir esperances, s'aferren a qualsevol cosa, busquen empara en les relacions humanes, però en aquestes temptatives de fugida de la soledat no hi ha una veritable passió, ni abnegació, i aleshores s'evadeixen mitjançant ocupacions artificials i inútils, treballen de bon matí fins a última hora del vespre, projecten viatges, adquireixen cases immenses, o comencen a col·leccionar objectes variats.. Però això no hi ajuda gens. I malgrat tota aquesta activitat, saben perfectament bé que no els servirà de res. I tanmateix continuen esperant, sense ni tan sols saber què esperen..."
