M'agrada el tal Berger! sàvies i poètiques paraules! m'he hagut de documentar i entre moltes altres coses ( crític d'art, pintor, esscriptor)també ha estat el guionista de Jonas que cumplirás 25 años en el año 2000 ( la vaig veure!)
Pilar, entenc que el que vols dir és que en començar cada dia, per fer néixer nous moments hem d'oblidar moltes coses per continuar endavant i és des d'aquest punt de vista que hi veus l'eternitat.
El sentit que em sembla entendre de la frase d'en Berger és que l'oblit en esborrar de la memòria, nega l'existència d'un passat que ja mai serà i el que mai és o ha estat, és el contrari d'allò que és etern.
El que volia dir és que l'oblit esborra la memòria, però no borra l'existència. Aquesta continua el seu camí amagada. De fet, el passat mai no torna a ser...Tema complicat, Lolita. Tal vegada la visió i la vivència que tinc de i amb l'oblit em faria teoritzar de manera diferent a Berger... M'obligo a pensar, però, que la manca de records no esborra res. A algunes persones ens cal fer-ho.
Em sembla que començo a entendre per on vas, existir sense records també és una realitat per alguna gent i no recordar no vol dir no sentir, especialment si el no recordar és involuntari. Estic d'acord amb el teu criteri i també amb el d'en Berger, i és que sovint les afirmacions rotundes, les generalitzacions, amaguen d'altres veritats, d'altres possibilitats que contradiuen l'esperit de fer universal una idea.
M'ha encantat llegir el comentari de la Pilar i el teu Lolita. Entre totes dues m'heu fet pensar i certament en cadascuna de les dues opinions hi ha la seva veritat.A mi m'agrada pensar que tot allò que pren forma i sentit ni que sigui per dècimes de segon , d’una u altra manera, romandrà en algun racó de l’infinit.
12 comentaris:
Les mans vesstides amb el pas del temps semblen parlar amb autèntica saviesa... Un preciós text! ;)
El secret de la paraula i el gest que l'acompanya.
Salut!
No sé com t'ho fas,però sempre em fas pensar.
No ens enganyem, un dia ho veurem negre,però sempre tirarem endavant.^-^
La lluita no s'acaba mai, ja ho pots ben dir!
És untext preciós!
"Les carícies mudes dels nostres dies" que maco!
i la tendresa :)
M'agrada el tal Berger! sàvies i poètiques paraules! m'he hagut de documentar i entre moltes altres coses ( crític d'art, pintor, esscriptor)també ha estat el guionista de Jonas que cumplirás 25 años en el año 2000 ( la vaig veure!)
Potser el que és efímer és, precisament, el que és etern.
L'oblit tampoc s'oposa a l'etern...És un començar cada dia, cada moment, cada instant. De fet és una eternitat inabastable.
Pilar, entenc que el que vols dir és que en començar cada dia, per fer néixer nous moments hem d'oblidar moltes coses per continuar endavant i és des d'aquest punt de vista que hi veus l'eternitat.
El sentit que em sembla entendre de la frase d'en Berger és que l'oblit en esborrar de la memòria, nega l'existència d'un passat que ja mai serà i el que mai és o ha estat, és el contrari d'allò que és etern.
El que volia dir és que l'oblit esborra la memòria, però no borra l'existència. Aquesta continua el seu camí amagada.
De fet, el passat mai no torna a ser...Tema complicat, Lolita. Tal vegada la visió i la vivència que tinc de i amb l'oblit em faria teoritzar de manera diferent a Berger...
M'obligo a pensar, però, que la manca de records no esborra res. A algunes persones ens cal fer-ho.
Em sembla que començo a entendre per on vas, existir sense records també és una realitat per alguna gent i no recordar no vol dir no sentir, especialment si el no recordar és involuntari.
Estic d'acord amb el teu criteri i també amb el d'en Berger, i és que sovint les afirmacions rotundes, les generalitzacions, amaguen d'altres veritats, d'altres possibilitats que contradiuen l'esperit de fer universal una idea.
M'ha encantat llegir el comentari de la Pilar i el teu Lolita. Entre totes dues m'heu fet pensar i certament en cadascuna de les dues opinions hi ha la seva veritat.A mi m'agrada pensar que tot allò que pren forma i sentit ni que sigui per dècimes de segon , d’una u altra manera, romandrà en algun racó de l’infinit.
Publica un comentari a l'entrada