i en aquelles cartes va trobar consol, amor i motius per tirar endavant. n'estic segura, encara que no la pogués tornar a veure mai, sempre estaria en el seu cor.
Un relat molt maco i brillantment escrit però m'ha passat el mateix que a la CARME, encara que potser per un altre motiu, m'he esgarrifat al pensar en algú capaç d'escriure milers de cartes i obligar a algú altre a llegir-les durant tota la vida. L'amor massa possessiu no m'ha semblat mai veritable amor.
El temps sempre és relatiu i no sempre el final ha de representar un final, perquè els cossos, poden no estar preparats...m'ha agradat molt. L'acomiadament intermitent, de vegades es necessari, sempre que no es convertisca en un llast per a l'ànima.
si comenceu a rebre cartes, sempre en dilluns, no patiu... no feu conclusions precipitades... només poden ser dues coses: propaganda electoral o rebuts bancaris, haw haw
21 comentaris:
Molt bé lolita! m'ha agradat molt el teu relat....milers de cartes sempre en dilluns! i la presentació artística i original com sempre!
i en aquelles cartes va trobar consol, amor i motius per tirar endavant.
n'estic segura, encara que no la pogués tornar a veure mai, sempre estaria en el seu cor.
Una esgarrifança a l'espinada.. m'has fet venir. Un molt bon relat, lolita.
Ell va viure intensament en escriure-les, encara que li quedés poc temps de vida, el va aprofitar molt bé.
Ella mantenia el record... d'aquesta manera. Qui sap si no li calia, qui sap si les hagués devorat totes d'un sol cop, qui sap...
Què bonic!Bon relat!
Un relat preciós! Quanta melancolia transmet aquesta història...
Felicitat! ;)
Cada dilluns,una cita...M'agrada!
Un relat molt maco i brillantment escrit però m'ha passat el mateix que a la CARME, encara que potser per un altre motiu, m'he esgarrifat al pensar en algú capaç d'escriure milers de cartes i obligar a algú altre a llegir-les durant tota la vida. L'amor massa possessiu no m'ha semblat mai veritable amor.
Sí, he pensat com el MacAbeu. Com s'ho prenem: un regal o una hipoteca per a l'anima. Felicitats.
Quina passada, Lita.
Que requetebonic t'ha quedat!
Quin final més potent.
Felicitats!
Oh! I és que l'he trobat genial!
Aquest el tinc pendent...
La noia pot anar llegint fins que li faci falta...quan no pot deixar de llegir, que ningú li dirà res
El temps sempre és relatiu i no sempre el final ha de representar un final, perquè els cossos, poden no estar preparats...m'ha agradat molt. L'acomiadament intermitent, de vegades es necessari, sempre que no es convertisca en un llast per a l'ànima.
Ja no rebem cartes esperades i desitjades.
Ara a la bústia només hi ha cartes de propaganda, bancs, facture.
M'ha agradat molt el teu relat.
És la història d'una gran tristesa, però que bé que l'has sabut transmetre, cada carta un trencament de cor. Ai, l'amor, que cruel pot ser de vegades.
Molt ben trobat, aquest final. Curta, concisa i efectiva aquesta història.
Ooooh! així, fins i tot quan ell ja no hi era, ella seguiria rebent les seves paraules d'amor!! És molt romàntic! M'agrada! :-))
De vegades, quan sento que els escrits són molt personals no m'agrada comentar.
El text és molt bo.
fa un xic de iuiu...
Però és un relat fascinant!
M'encanta!
si comenceu a rebre cartes, sempre en dilluns, no patiu... no feu conclusions precipitades...
només poden ser dues coses: propaganda electoral o rebuts bancaris, haw haw
gràcies pels coments!
Molt bon relat tot i que faci estremir una mica... :-)
Sorprenent
Fa una mica de pena, quina situació, no? Com han dit abans, fa força yuyu!
Publica un comentari a l'entrada