dimarts, 4 desembre de 2012

papagena




muts i a la gàbia?


.
i
a
part

.

" Amb quina freqüència ens expliquem la vida a nosaltres mateixos? ¿amb quina freqüència l'arreglem, l'embellim i n'esborrem trossos dissimuladament? I com més llarga sigui la vida, menys persones queden per posar en dubte la nostra versió, per recordar-nos que la nostra vida no és pas nostra, sinó  simplement la versió que hem explicat de la nostra vida. Que hem explicat als altres, però (principalment) a nosaltres mateixos."

El sentit d'un final, Julian Barnes




13 comentaris:

Aris ha dit...

oh papagena oh papagena! estàs mozartiana, eh?

El porquet ha dit...

Doncs trobo que és una reflexió molt i molt interessant! De fet, diuen allò que la història l'escriuen els vencedors... si al final vas guanyant les batalles (vitals o personals) contra els de la teva generació potser sí que al final ningú posarà en dubte la teva versió.

L'important, però, serà ser sincer amb una mateix. D'aquí en sortirà la millor font d'informació.

novesflors ha dit...

De vegades ens cal endolcir la nostra versió de nosaltres mateixos, no trobes?

Eulàlia Mesalles ha dit...

Tot i que no és ben bé el mateix, trobo que la reflexió de Barnes lliga amb la idea de la memòria mentidera. De com els il·lustrem amb detalls mítics els record fins fer-los gairebé irreals: la nostra versió.

Carme ha dit...

A vegades és ben necessari explicar-nos històries més boniques del que són...

Però muts i a la gàbia no, eh? això no m'agrada prefereixo explicar històries boniques!

Lluís Bosch ha dit...

Molts polítics es dediquen a escriure llarguíssims llibres de "memòries" que tenen precisament aquesta funció: explicar de nou, reinterpretar i maquillar. L'autobiografia és un subgènere de la ficció, perquè sé que si jo mateix em posés a explicar la meva vida crearia un relat i una vida falsa, que no he viscut. Tot i això, entenc perfectament la necessitat de crear aquest relat.

Tirant lo Bloc ha dit...

Poques vegades parlem amb nosaltres mateixos. Hi hauríem de fer molt sovint.

Joan Vigó ha dit...

Bona, la cita d'en J. Barnes! M'ha recordat automàticament aquell text de Macedonio Fernández que comença dient:

"El Universo o Realidad y yo nacimos en 1º de junio de 1874"

La nostra realitat és individual i única. Comença quan neixem i mor amb nosaltres. I entre les dues dates ens expliquem (o intentem explicar) el món.

Gregori Samsa ha dit...

Bé, la veritat és que és molt fàcil enganyar-nos a nosaltres mateixos
ens ho creiem tot, i és que ens tenim tanta confiança...

Gemma Sara ha dit...

Que curiós, avui parlava en un blog sobre les versions (se suposa que millorades) que fem de nosaltres mateixos... Molt bo aquest fragment, em sembla que aquests relats són inevitables, jo ara mateix intento escriure alguna cosa intel.ligent i amb sentit... en fi, lolita, que mostrar-se en essència pura i despullada (si hi és) no és fàcil, petons

Elfreelang ha dit...

precisament en psicoteràpia una de les tècniques és tornar a reescriure la nostra vida, episodis de la nostra vida, teràpia narrativa s'anomena....cada vegada que recordem ja estem donant un nou significat i ho fem contínuament....la realitat és una construcció, la veritat no existeix en termes absoluts...donant nous significats ens reinventem dia a dia a nosaltres ....callar no és bo! me'n vaig a cercar la flauta màgica!

Jordicine ha dit...

M'agrada tot això que expliques. Porta a la reflexió. Una abraçada..

lolita lagarto ha dit...

Aris, buscaré en Papageno eternament..:)

Porquet, ser sincer amb el sentiment de cadascú, la sinceritat no arriba més enllà..

Novesflors, crec que solem o endolcir-la o entristir-la, però mai trobem un punt entremig...)

Eulàlia, la memòria és mentidera a vegades a propòsit com en els anals de la història i a vegades inevitablement.. doncs els nostres records canvien amb nosaltres, la mentida és inevitable, si és mentida allò que sentim com a veritable..

Carme, les històries només ens les podem fer boniques i el sentiment ens acompanya..

Lluís, està clar que la història es relata amb un tipus de ficció que interessa als qui tenen el poder, la nostra ficció, la d'alguns, és inevitable, alguns altres es crean la ficció voluntàriament,la que més els convé..

Tirant, si hauríem de parlar més sovint amb nosaltres mateixos i no enfadar-nos si no ens contestem..:)

Joan, esperem que les dues dates tinguin molt temps de distància..:) la cita exquisida!

Grego, la confiança en aquest cas no fa fàstic, no?:)

Gemma Sara, mostrar-se en esència pura i despullada com dius només és possible si acceptem que la nostra esència canvia amb el temps i a vegades amb un temps molt curt..!:)

Elfree, la realitat és una construcció, és una manera clara, breu i fantàstica d'explicar-ho..
quan hagis caçat la flauta vine a fer-me'n un concert, d'acord?:)

Jordicine, gràcies, re-flexionar de tant en tant no pot ser dolent...:)