dissabte, 16 d’octubre del 2010

relats conjunts: noia llegint una carta des de la finestra

Vermeer

cliqueu per engrandir la imatge

21 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Molt bé lolita! m'ha agradat molt el teu relat....milers de cartes sempre en dilluns! i la presentació artística i original com sempre!

rits ha dit...

i en aquelles cartes va trobar consol, amor i motius per tirar endavant.
n'estic segura, encara que no la pogués tornar a veure mai, sempre estaria en el seu cor.

Carme Rosanas ha dit...

Una esgarrifança a l'espinada.. m'has fet venir. Un molt bon relat, lolita.

Ell va viure intensament en escriure-les, encara que li quedés poc temps de vida, el va aprofitar molt bé.

Ella mantenia el record... d'aquesta manera. Qui sap si no li calia, qui sap si les hagués devorat totes d'un sol cop, qui sap...

kweilan ha dit...

Què bonic!Bon relat!

joanfer ha dit...

Un relat preciós! Quanta melancolia transmet aquesta història...
Felicitat! ;)

Pilar ha dit...

Cada dilluns,una cita...M'agrada!

McAbeu ha dit...

Un relat molt maco i brillantment escrit però m'ha passat el mateix que a la CARME, encara que potser per un altre motiu, m'he esgarrifat al pensar en algú capaç d'escriure milers de cartes i obligar a algú altre a llegir-les durant tota la vida. L'amor massa possessiu no m'ha semblat mai veritable amor.

Vicicle ha dit...

Sí, he pensat com el MacAbeu. Com s'ho prenem: un regal o una hipoteca per a l'anima. Felicitats.

Mortadel.la ha dit...

Quina passada, Lita.
Que requetebonic t'ha quedat!
Quin final més potent.
Felicitats!
Oh! I és que l'he trobat genial!
Aquest el tinc pendent...

Garbí24 ha dit...

La noia pot anar llegint fins que li faci falta...quan no pot deixar de llegir, que ningú li dirà res

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

El temps sempre és relatiu i no sempre el final ha de representar un final, perquè els cossos, poden no estar preparats...m'ha agradat molt. L'acomiadament intermitent, de vegades es necessari, sempre que no es convertisca en un llast per a l'ànima.

montse ha dit...

Ja no rebem cartes esperades i desitjades.
Ara a la bústia només hi ha cartes de propaganda, bancs, facture.

M'ha agradat molt el teu relat.

Sergi ha dit...

És la història d'una gran tristesa, però que bé que l'has sabut transmetre, cada carta un trencament de cor. Ai, l'amor, que cruel pot ser de vegades.

Helena Bonals ha dit...

Molt ben trobat, aquest final. Curta, concisa i efectiva aquesta història.

Assumpta ha dit...

Ooooh! així, fins i tot quan ell ja no hi era, ella seguiria rebent les seves paraules d'amor!! És molt romàntic! M'agrada! :-))

Filadora ha dit...

De vegades, quan sento que els escrits són molt personals no m'agrada comentar.
El text és molt bo.

Barbollaire ha dit...

fa un xic de iuiu...

Però és un relat fascinant!

M'encanta!

lolita lagarto ha dit...

si comenceu a rebre cartes, sempre en dilluns, no patiu... no feu conclusions precipitades...
només poden ser dues coses: propaganda electoral o rebuts bancaris, haw haw

gràcies pels coments!

Rita ha dit...

Molt bon relat tot i que faci estremir una mica... :-)

Alyebard ha dit...

Sorprenent

Pd40 ha dit...

Fa una mica de pena, quina situació, no? Com han dit abans, fa força yuyu!