Carme, hi estic d'acord, la comunicació és un tema molt complexe.., i amb molts registres, i quin plaer quan un té la sensació de què hi ha una connexió especial.. costa acceptar que a vegades i en un registre social ampli és com el joc del telèfon, te'n recordes? por aquí me han preguntado.. i por aquí me han contestado.. :)
Novesflors, què té la immensitat que sempre ens fa sentir tan bé?:) abraçada,
Bon dia, Lolita. Si passes per Hora blava veuràs que he tingut l'atreviment de concedir-te un premi: premi Pons's blog a l'excel·lència. Espero que t'agradi. Aquest premi va néixer al bloc de Pons 007 i està explicat en l'entrada: "Cas típic 2069: noi li agrada noia, noi li agrada crear un premi Pons" Enhorabona! tens un bloc que em meravella.
He descobert el teu blog a través de la Consol, d'Hora Blava, i me n'he fet seguidor -el número 93. El trobo molt sensible i ple d'imaginació i bellesa. Ara mateix l'afegeixo a la meva llista de blocs. Felicitats!
Gemma Sara, és una interpretació amb la que no hi havia pensat, però que trobo genial.., gràcies! també el buit que hi ha entre una paraula i l'altra , pel fet de ser buit és una promesa de possibilitat de ser..,
i com en la soledat, en la relació també el silenci i l'abisme és el que ens pot fer sentir i apropar més a l'altre.., o no.. és clar! :)
15 comentaris:
Sí, es llegeix millor amb aquest paravent virtual que has posat. La gent van fent al darrere i no molesten gens.
L'espai immesurable entre dues paraules, quan encara tot pot ser... M'agrada molt com ho dius.
No he defallit en el meu intent, però és complicat el tema de la comunicació. Molt més del que mai havia pensat.
Molt bonic. Entre praula i paraula, la immensitat.
Carme, hi estic d'acord, la comunicació és un tema molt complexe.., i amb molts registres, i quin plaer quan un té la sensació de què hi ha una connexió especial..
costa acceptar que a vegades i en un registre social ampli és com el joc del telèfon, te'n recordes? por aquí me han preguntado.. i por aquí me han contestado..
:)
Novesflors, què té la immensitat que sempre ens fa sentir tan bé?:)
abraçada,
Respiro i tot pot esdevenir-se.
Consol, és cert sobretot quan respirem amb consciència de fer-ho..
entre mot i mot hi ha el silenci que parla més de vegades que els extrems ....mar de tesi...el teu parèntesi
aplaudiments!
Elfree, m'agrada això del mar de tesi.. parèntesi!
abraçada!
Quin parell !!!!
Joan, sí, sort que no és un trio...
:)
Bon dia, Lolita. Si passes per Hora blava veuràs que he tingut l'atreviment de concedir-te un premi: premi Pons's blog a l'excel·lència. Espero que t'agradi. Aquest premi va néixer al bloc de Pons 007 i està explicat en l'entrada: "Cas típic 2069: noi li agrada noia, noi li agrada crear un premi Pons"
Enhorabona! tens un bloc que em meravella.
Gràcies Consol! em fan il.lusió les teves paraules..
ara passo per casa teva a recollir-lo:)
He descobert el teu blog a través de la Consol, d'Hora Blava, i me n'he fet seguidor -el número 93. El trobo molt sensible i ple d'imaginació i bellesa. Ara mateix l'afegeixo a la meva llista de blocs. Felicitats!
Abraçades, des de El Far.
Jordi, moltíssimes gràcies, benvingut!!
aniré cap al Far a veure si avui hi fa maregassa, maror o marejol...
:)
Lolita, ho llegeixo com un respir, un impasse, abans de reprendre la paraula, la relació, que ara mateix em va molt bé i tu ho dius ben poèticament...
Gemma Sara, és una interpretació amb la que no hi havia pensat, però que trobo genial.., gràcies!
també el buit que hi ha entre una paraula i l'altra , pel fet de ser buit és una promesa de possibilitat de ser..,
i com en la soledat, en la relació també el silenci i l'abisme és el que ens pot fer sentir i apropar més a l'altre.., o no.. és clar!
:)
Publica un comentari a l'entrada