El tu d'avui sap que hi ha moltes coses diferents al que creia el tu passat. Tot i així, la frescor de les seves paraules segur que et poden ajudar ara, com a mínim, et donaran una empenta.
És molt emocionant i de vegades decepcionant trobar una carteta d'aquestes...si més no pels desitjos que ens havíem proposat i encara de gran no hem complert^^.Molt bona pensada la teva.
Als calaixos vells ens hi retrobem. Ens hi reconeixem o no, seguim essent els mateixos amb un sarró a l´esquena plè de preguntes i respostes. Si avui encara te´n queden per formular i per respondre és que estàs viva.Celebra-ho. M´ha agrafdat molt l´escrit.
De veritat creus que hi ha perquès que no es resolen mai???? No serà que hi ha perquès que algú no vol resoldre?? La d'avui ja no creu que tot és possible?? Els somnis no són per intentar fer-los reals?? La d'ahir m'agrada. La d'avui té la pell de la d'ahir i segur que moltes altres coses també. Potser la barreja de la d'ahir i la d'avui és la que necessita la de demà, no?
Filadora, crec que hi ha dues classes de perquès que no es resolen mai, d'una banda els perquès transcendentals sobre el sentit de l'existència i d'altra banda, hi ha perquès sobre la condició humana, sempre insatisfeta, que ens costen d'entendre, mai l'ésser humà està content amb el que té, sempre volem una altra cosa,volem més. Pensar i sentir no van sempre de la mà. Com la d'ahir sempre intentaré fer reals els meus somnis, però també intentaré comprendre que no sempre es pot aconseguir tot. Vull creure que tot és possible i encara que a vegades dubto, no podria viure sense aquesta il·lusió. En resum intento que el que hi ha, el que tinc o el que sento m'agradi per tal d'apropar els somnis a la realitat. Gràcies per les teves paraules, torno a mig gas... fins setembre. País secret, m'en queden moltes de preguntes... i tant! moltes gràcies pel comentari. Maria, és cert que emociona i alhora entristeix, tot i que la carta no és real, ho podria ser.. gràcies per les teves paraules sempre tan reconfortants! Elvira, l'ahir sempre viurà, ahir, avui i demà van sempre de la mà (no volia fer un rodolí, haw haw.!) és el temps una imaginació més? Gràcies Xexu! viure a vegades és fer sempre el mateix de diferent manera, pensar i sentir sinó el mateix, alguna cosa semblant, però amb altres matissos.
Saps una cosa? encara conservo la meva darrera i utòpica carta als Reis de quan tenia 14 anys, ara els tinc però a l'inrevés.... No penso llençar-la mai :) Salutacions""
Saps què? L'essència del que som crec que ja la tenim, només que anem teixint xarxes, i anem creixent, però allò més pur d'un mateix sempre és. I sovint s'enforteix!
Sopm els mateixos i a la vegada no som els mateixos. Canviem tant! i és bo que sigui així, però també em sembla bo que sapiguem mantenir una essencia de nosaltres mateixos que no ens faci uns descioneguts.
Empociona trobar coses de fa anys. Jo també m'hi reconec, encara que hagi canviat.
Quan llegeixo diaris que havia escrit sento que sóc i sento de la mateixa manera, i sóc i sento amb una pila d'anys més al farcell però amb el mateix estampat reconeixible. Em quedo, però, amb l'ara i l'aquí i l'avui.
M'he vist reflectida en cadascuna de les línies. Tots tenim cartes, materials o imaginaries, amagades en algun racó.Pensaments i desitjos que un dia vam formular i que ara, passats els anys, colpegen amn la seguretat que només poden infondre les il·lusions mortes. Molt maco i molt profund Lolita.
15 comentaris:
El tu d'avui sap que hi ha moltes coses diferents al que creia el tu passat. Tot i així, la frescor de les seves paraules segur que et poden ajudar ara, com a mínim, et donaran una empenta.
Uf! és l'únic que puc dir! corprenedor! que l'ahir visqui i es faci present a través de l'avui!
És molt emocionant i de vegades decepcionant trobar una carteta d'aquestes...si més no pels desitjos que ens havíem proposat i encara de gran no hem complert^^.Molt bona pensada la teva.
Als calaixos vells ens hi retrobem. Ens hi reconeixem o no, seguim essent els mateixos amb un sarró a l´esquena plè de preguntes i respostes. Si avui encara te´n queden per formular i per respondre és que estàs viva.Celebra-ho.
M´ha agrafdat molt l´escrit.
De veritat creus que hi ha perquès que no es resolen mai????
No serà que hi ha perquès que algú no vol resoldre??
La d'avui ja no creu que tot és possible??
Els somnis no són per intentar fer-los reals??
La d'ahir m'agrada. La d'avui té la pell de la d'ahir i segur que moltes altres coses també. Potser la barreja de la d'ahir i la d'avui és la que necessita la de demà, no?
Gràcies per tornar.
Se't trobava a faltar molt.
Filadora, crec que hi ha dues classes de perquès que no es resolen mai, d'una banda els perquès transcendentals sobre el sentit de l'existència i d'altra banda, hi ha perquès sobre la condició humana, sempre insatisfeta, que ens costen d'entendre, mai l'ésser humà està content amb el que té, sempre volem una altra cosa,volem més. Pensar i sentir no van sempre de la mà.
Com la d'ahir sempre intentaré fer reals els meus somnis, però també intentaré comprendre que no sempre es pot aconseguir tot.
Vull creure que tot és possible i encara que a vegades dubto, no podria viure sense aquesta il·lusió.
En resum intento que el que hi ha, el que tinc o el que sento m'agradi per tal d'apropar els somnis a la realitat.
Gràcies per les teves paraules, torno a mig gas... fins setembre.
País secret, m'en queden moltes de preguntes... i tant! moltes gràcies pel comentari.
Maria, és cert que emociona i alhora entristeix, tot i que la carta no és real, ho podria ser.. gràcies per les teves paraules sempre tan reconfortants!
Elvira, l'ahir sempre viurà, ahir, avui i demà van sempre de la mà (no volia fer un rodolí, haw haw.!) és el temps una imaginació més?
Gràcies Xexu! viure a vegades és fer sempre el mateix de diferent manera, pensar i sentir sinó el mateix, alguna cosa semblant, però amb altres matissos.
I compta, tot i que t'hagis mogut tant, que segueixis sent exigent.
Quin exercici tan curiós. No l'he fet mai, però pensant-hi, crec que molts l'hauríem de fer.
*Sàsnet*
Saps una cosa? encara conservo la meva darrera i utòpica carta als Reis de quan tenia 14 anys, ara els tinc però a l'inrevés.... No penso llençar-la mai :) Salutacions""
Saps què? L'essència del que som crec que ja la tenim, només que anem teixint xarxes, i anem creixent, però allò més pur d'un mateix sempre és. I sovint s'enforteix!
Petonassos1
Sopm els mateixos i a la vegada no som els mateixos. Canviem tant! i és bo que sigui així, però també em sembla bo que sapiguem mantenir una essencia de nosaltres mateixos que no ens faci uns descioneguts.
Empociona trobar coses de fa anys. Jo també m'hi reconec, encara que hagi canviat.
Quan llegeixo diaris que havia escrit sento que sóc i sento de la mateixa manera, i sóc i sento amb una pila d'anys més al farcell però amb el mateix estampat reconeixible. Em quedo, però, amb l'ara i l'aquí i l'avui.
Petó!
Totalment d'acord amb en Sànset, tots l'hauríem de fer!!
Un bon exercici.També m'agrada trobar escrits antics meus i sí som els mateixos però anem creixent en molts d'aspectes...per sort1
Bon estiu Lolita!
M'he vist reflectida en cadascuna de les línies. Tots tenim cartes, materials o imaginaries, amagades en algun racó.Pensaments i desitjos que un dia vam formular i que ara, passats els anys, colpegen amn la seguretat que només poden infondre les il·lusions mortes.
Molt maco i molt profund Lolita.
En aquest fons d'armari tots hi guardem vestits vells , alguns els arraconem i d'altres els reciclem.
Salut i endavant!!!
Publica un comentari a l'entrada