dijous, 18 de novembre de 2010

nit d'estiu


-fotografia de Montse Cuixart-

cliqueu l'enllaç del títol!

18 comentaris:

tirantlobloc ha dit...

Quin força per sortir d'on surt!

Mortadel.la ha dit...

Una meravella de tot, Lita (vinc d'allà!)

Carme ha dit...

La vida té molta empenta i creix com sigui!

Clidice ha dit...

m'imagino el musell del gat, fitant des de l'altra banda de la gatera. :)

garbi24 ha dit...

La força de les nostres arrels, és el que ens fa sobreviure a tot.

novesflors ha dit...

Oh, que bonic! M'encanta la imatge.


Floreixen les pedres
en la solitud amagada dels teus ulls
en l'espera silent.

rosana ha dit...

Qualsevol nit pot sortir el sol, no? i enmig d'unes pedres una flor...

jordicine ha dit...

Una passada!

maria ha dit...

Que bonica...

Albert B. i R. ha dit...

Com ha pogut sortir d'un lloc com aquest? una mostra que, malgrat les dificultats, a base d'esforç ens en podem sortir!

Elfreelang ha dit...

tan debò neixin flors d'entre les llambordes! un bon descobriment el blog!

Helena Bonals ha dit...

La flor que s'esquitlla per sortir a la superfície és paral·lela al forat petit de la porta, sempre hi ha un bri d'esperança a la vida.

montse ha dit...

La flor que neix per donar un bri d'esperança a la duresa de la vida.

Filadora ha dit...

Nit d'estiu,
Dolça nit d'estiu.


La floreta és obstinada, m'agrada!
Li podríem fer una pancarta:
"compte no em trepitjeu!!!!
... que mossego!!!"

ja ja ja!

Mortadel.la ha dit...

Ehem ehem (la tos de sempre).
Tindries algún xaropet que corri per casa? Se m'han acabat les existències!
Se t'ha encallat el post?
Petonillus!

Ull de cuc ha dit...

Cal que neixin flors a cada instant... i si no les deixen créixer entre herba, haurà de ser entre pedres! I és que en el fons... qui no s'hi identifica? Som flors enmig de pedres... però mai males herbes!!!

lolita lagarto ha dit...

gràcies a tots, Un poc de Mont és un blog ple de meravelloses fotografies i poesies...

Joan Vigó ha dit...

Ja li he dit a la Montse Cuixart al seu blog, però a mi el poema que acompanya a la potent fotografia em sembla escrit per una dona de la tribu Moso (o Mosuo), un dels matriarcats més antics del món.