dimarts, 17 de gener de 2012

chop- suey



Es van trobar a la porta del bar, van entrar i van seure a la mateixa taula, una enfront de l'altra, feia més d'una dècada que l'escena es repetia puntualment, una vegada a l'any i sempre seguint la mateixa pauta..
Durant les dues hores que durava la trobada no es deien res, es miraven els ulls a estones trencades i això era tot, ni els calien les paraules, ni les volien, era un silenci còmode i desitjat.
Des de darrera la barra, ell no podia sinó empeltar-se d'aquella atmosfera, i cada nova trobada acudia solícit a la seva taula amb dos cafes, un de ben curt , l'altre americà ; una hora més tard els portava l'aigua amb dos gots i els buidava el cendrer.
 Arribà un dia, sense més.. en què tan sols va venir una d'elles a la cita, i ell no ho pogué suportar, es tragué el davantal de cambrer i s'atansà a la taula, va seure-hi i en silenci es prengué el cafè. Així ho repetí molts anys després fins que arribà un dia en què ella tampoc no aparegué, el cambrer va seure sol a la mateixa taula de sempre, quan ja descreia de tot.. va ser la quiosquera de la cantonada, qui va seure al seu costat i repetí l'escena cada dotze mesos un cop més.
Encara ara, passats més de cent anys, una vegada a l'any dues persones seuen en aquell bar, l'una enfront de l'altra.. sense dir res.




27 comentaris:

Carme ha dit...

Un relat ben original... passats més de cent anys, com una mena de ritual... potser surrealista i tot! de tota manera te l'aplaudeixo molt!

XeXu ha dit...

A mi m'ha agradat molt! M'ha fet venir una esgarrifança a la darrera frase, provoca una sensació estranya. Et felicito, molt original! No cal inventar paraules entre les dues protagonistes per fer un bon relat!

McAbeu ha dit...

La frase final fa que l'acte de seure en aquella taula del bar agafi una importància més enllà del propi fet quotidià. Molt bon relat.

Joan Vigó ha dit...

Aquesta l'has clavat, Lolita! Felicitats

Alyebard ha dit...

Tot un ritual que és repeteix en el temps!

garbi24 ha dit...

Molt ben trobat......m'agrada molt

Barbollaire ha dit...

és brutal, lolita!
boníssim... genial...
fins i tot m'has fet pensar en alguna d'aquelles fotos que tens...
s'escaurien força al relat...

m'encanta...

montse ha dit...

Felicitats, aquesta trobada allargada en el temps, li dóna un toc íntim i misteriós.

novesflors ha dit...

Ha, ha, ha, genial! M'ha encantat. El cicle infinit de la trobada i el silenci.

Nieves LM ha dit...

que bueno!!! genial, micro puro y duro. Besos.

fanal blau ha dit...

Ets creativa com tu sola!
M'encanta aquest relat! :)

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt.

Rafel ha dit...

Molt bo, sempre hi ha algú amb qui prendre una tassa de cafè.

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

Lolita, un clafred m'ha recorregut l'esquena de dalt a baix...senzillament boníssim!

núria ha dit...

ostres lolita, que rodó, que maco, molt, molt creatiu

Yáiza ha dit...

Només cal esperar el dia que una de les cadires quedi buida... i llavors un de nosaltres pot anar a ocupar-la. Fins que el nostre acompanyant desaparegui i pugui venir un altre.
Una tradició estranya, però que per algun motiu, encadena tots aquests personatges...

Marta ha dit...

Relat que penso que reflexa molt bé el silenci de les pintures de Hopper, molt bo!

el fem fatal ha dit...

Potser és que de vegades el que sembla que fem per inèrcia i prou té un sentit, l'acabem descobrint o no. Gràcies per un relat que empeny una mica més enllà.

El porquet ha dit...

Bravíssimo!!! M'ha encantat!!! Perdem la noció i el sentit de les coses amb els anys si no establim una comunicació amb el passat i entre nosaltres.

Molt bo, de veritat!

jordicine ha dit...

Això dels ritals sempre m'ha agradat. Que el pas del temps no faci canviar massa les coses importants. Un petó, LOLITA LAGARTO.

calaix ha dit...

fan ganes d'anar a fer un dels relleus... :-)

Elfreelang ha dit...

Genial, realment genial, l'etern retorn d'alguna manera...sentiments i sensacions que va canviant de rostres i de presencies

Vicicle ha dit...

Molt xulo i original. Força inspirat. L'enhorabona.

rits ha dit...

boníssim. sense paraules m'has deixat.

Gregori Samsa ha dit...

Mola
molt ben enllaçat

ara entenc perquè, a vegades, veig parelles assegudes una enfront de l'altre sense dir-se res

adéu, chop-suey

Pilar ha dit...

Sempre hi ha algú que et mira a la cara i et fa sentir i adonar-te que hi ets, i t'ajuda a compartir l'essència de la vida.
Preciós collaret, Lolita.

lolita lagarto ha dit...

moltíssimes gràcies pels vostres comentaris, sou un solete a la desena potència!

i.......

.. passats més de cent anys des d'algun lloc ... algú seu davant l'ordinador, llegeix els comentaris i us dóna les gràcies..