dilluns, 13 de febrer de 2012

ros-3




passeges,
la mar no pensa però tu sí, t'agradaria no fer-ho però ets humà i diuen que els humans pensen de tant en tant..
 mires el mar i saps, que t'asseuràs al banc de sempre, sentiràs el sol i et deixaràs fer..
 algú arriba, et parla, li parles, la mirada fixa en la línia de mar de sempre, la que es torça més enllà, però tu no ho saps.
Mai no has entès la timidesa dels rostres desconeguts, no gosen mirar-se, ni dir-se, ni res.. animals d'una espècie estranya que entre ells es maten i més tard ploren pels racons, d'amagat.
Primer te n'aniràs tu, i després l'algú, cadascun en una direcció, potser mai no us veureu més, arribes a casa,i hi penses , saps que mai és massa temps.





15 comentaris:

Pais secret ha dit...

M´agrada aquesta Lolita reflexiva, no perd el lirisme per punyent que sigui la reflexió.

Barbollaire ha dit...

mai, sempre..., són un temps excessiu per qualsevol cosa...

com tot és massa quantitat...

no vivim prou per abastar aquestes magnituds...
potser la més humana és ara.
per exemple:
t'estimo ara... t'escolto ara...

i com l'ara és breu com una alenada, quan volem adonar-nos resulta que no deixem d'estimar ,d'escoltar, de somriure...
o de trobar motius per estimar, escoltar, somriure...

i segurament aquest comentari no té res a veure amb el teu post...
però és que el mai del final...

m'ha fet esgarrifar, mira...
(perdona pel rollo..)
petonet

fanal blau ha dit...

bufff...
acabo de passejar-me per un bell i impactant passatge i paisatge.
Sense mais...una abraçada, lolita!

paraula de pas: partim

Carme ha dit...

Un post nostàlgic a ca la lolita...

Seuré al teu costat i si vols marxem cap a la mateixa banda... ni que sigui per portar la contrària i ser una mica tossudes.

novesflors ha dit...

Una imatge preciosa. Res millor que deixar perdre la mirada en la mar per donar pas al nostre poder reflexiu.

Joana ha dit...

Aquesta línea de l'horitzó mai saps el que separa malgrat separar ni que sigui el cel del mar però val més no dir "mai" ni "sempre" són extrems i són molt temps, massa!
La foto preciosa!!!!

Joan fer ha dit...

Mai diguis mai un mai, diu la cançó. Lo bo que té un desconegut és que tens al davant tot un nou món per descobrir. Potser val la pena estar-s'hi una estona més. Qui sap si el mar parlarà per tots dos...
Bonic relat, lolita!

Lluís Bosch ha dit...

Això de què "el mar no pensa" és una idea teva. I si pensés? Hi ha una novel·la de l'Stanislaw Lem (Solaris) que afirma el contrari: el mar pensa, i nosaltres som un dels seus pensaments.

Elfreelang ha dit...

Bellíssimes paraules......

Jordi Dorca ha dit...

Continuen agradant-me les lentes paraules d'aquest banc a la deriva.

rits ha dit...

Anava llegint i pensava.... pensar de tant en tant? com es deu fer, si no puc deixar de pensar ni mentre llegeixo un post?

fa massa que no baixo a veure la platja i el mar.

certament, mai és massa temps.

Tirant lo Bloc ha dit...

Els misteris de la timidesa... M'agrada la idea... Gràcies!

Ferran ha dit...

Vull un banc com aquest, un cel com aquest, un mar com aquest. Vull uns pensaments com els teus.

El porquet ha dit...

Jo sóc dels força tímids davant rostres desconeguts. Ara, després no vaig matant a ningú per les cantonades!

Molt bonic!

lolita lagarto ha dit...

País, la lírica que no falti que ja ens falten prou coses... gràcies per veure-ho amb tan bons ulls!:)P

Barbo, és cert mai i sempre tenen una màgnitud tal que no les podem entendre.. i l'ara sempre fuig..el volem agafar i se'ns escola entre les mans.., i el comentari no se'n va gens ni mica del tema..!:)P

Fanalet, sí tens tota la raó les abraçades rimen amb SEMPRE no amb mai... una abraçada!!

Carme, doncs sí, vinga va! marxarem plegades i segur que ben contentes! mil gràcies :)P

Noves flors, és ben cert que el mar fa que les reflexions flueixin sense adonar-nos-en..:)Petonets!

Joana, sempre és com un misteri la línia que es dibuixa entre cel i mar.. potser tingui a veure en què no deu ser ni línia i potser tampoc separa tant..:)

Joan fer, i..tenir un món per descobrir no és pas poca cosa..:) me n'alegro de veure't per aquí!!

Lluís, m'has ben enxampat.. després d'haver escrit que el mar no pensa, vaig pensar que això era una afirmació gratuïta, però que..em funcionava..:)

Elfree, i bellíssimes també les teves..:) petonassos!!

Jordi, és ben cert que aquetes paraules si no són lentes, no són...:)

Rits, és que hi ha humans que enlloc de pensar de tant en tant, el que fem és no parar de pensar tan i tan..i més!:)

Tirant, és que a tu tot el que siguin misteris...:)

Ferran, jo vull que m'escoltin persones com tu!! mil gràcies, ets molt generós...:)

Tocinet de cel, a vegades penso.. hi ha algú que no ho sigui de tímid? d'una manera o d'una altra... no? ei, sort que ets no violent, ja em veia amagant-me sota els comentaris!:)