Alex Francés, "Eva futura, díptic"
de carn i ossos
de quan la carn comença a marcir-se i es desgavella prenent formes alienes, i et miro, i m'emociona aquesta matèria tendra que es despenja per cada racó teu... envoltada de pell flonja que es replega una vegada més, fent muntanyetes menudes allà on acaba la carn.
petites les arrugues, i aquestes màcules de colors indefinits.. d'aquesta pell que no amaga la vida que conté, les emocions del tacte d'altres pells que l'han acompanyada en diferents moments de vida.
cau el pit de tanta llet vessada, i sota, una sang corre amb la mateixa intensitat de sempre, encara que més pausada, sense pressa; petites venes s'intueixen sota la carn blanca i una pell prima , fràgil, i tendra, molt tendra.
d'aquesta mirada teva, inconfusible, que dia que passa es fa més benèvola, més tova, i d'emoció fàcil i tan difícil alhora.
quan el cos es relaxa i es deixa ser com ell vol i agafa la forma més pròpia, la de cadascú, la que mai no hauríem d'evitar.. l'orgull de ser nosaltres, de ser qui som, de ser com som..
oblidar d'una vegada el que diuen allà fora, el que figura ens hauria de seduir .. sabem poca cosa, cada dia menys, però sí sabem que la bellesa la crea la mirada, una mirada d'emoció i de vida, una mirada d'estimar-se així..
22 comentaris:
Seria fantàstic que sabéssem envellir, que ho assumírem, que ens estimàrem tal com som en cada moment.
Un post tan dur com una patada als collons.
Sí, Loli, la vida és així.
Tots caguem, però no cal que ho anem ensenyant.
Bé, no a tothom.
lolita, donc jo no el trobo dur,com en Gregori, trobo que has escrit unes paraules tendríssimes, que fan més suaus les imatges i que hauríem d'aprendre'ns de memòria i sobretot assumir-les.
Gràcies, lolita, per aquest post!
Lolita, poesia eres tu. I la bellesa d'aquest post que canta a la bellesa en si, més enllà d'edats i de modes.
:)
No s'hi veu lletjor, només vida viscuda.
la meva tafaneria m'ha portat a visitar.te i m'ha encantat el que he vist i el que he sentit
tornaré..!!
i no es una amenaça
un post exquisit ;-)
la bellesa està en la mirada...
la tendresa...
l'estimació...
la vida...
gràcies per recordar-nos-ho...
sovint oblidem les coses realment importants i ens entretenim en menudeses absurdes...
m'has emocionat... el teu post vessa d'estimació pels quatre costats!
una abraçada!
Millor un raig de veritat que no la seva negació. Per què em venen al cap els 75 anys de la Jane Fonda, una que es deu haver passat davant del mirall més hores que la madrastra de la Blancaneus?
Colpidor Lolita, gràcies
Suposo que coneixes la pintura del Lucien Freud (casualment o no, nét de Sigmund). En la societat de la perfecció i els tabús, aquestes imatges i aquestes històries ens ajuden a viure la vida amb més normalitat.
Ens volen vendre que l'única bellesa només es troba, en la joventut i en les coses noves, quan en realitat la bellesa, és com molt bé han dit, als ulls del qui mira.
Ara que la raça humana, està aconseguint viure cada vegada més anys, només ens faltarà que els nostres ulls, i la nostra inteligència emocional, estiguin a l'alçada.
Una abraçada tan tendre com el teu post, Lolita :-)
La importància de la bellesa interior no s'ha portat mai gaire.
Felicitats, per tanta tendresa i emoció, tot un cant a la vida.
Això: la que mai hauríem d'evitar.
Noves Flors, seria fantàstic que fos així i sembla estrany que ens costi tant..
Gregoriet, és cert que per molt que caguem no cal ensenyar la tifa a tothom, però ensenyar el cos no és ensenyar la tifa, és mostrar el que un és, i poder-ho fer amb naturalitat em sembla un dels drets humans fonamentals..
(per cert..la patada als collons.. deu fer el mateix mal sigui cacau o cacauet, no?:))
Carme, moltes gràcies per les teves paraules.. tan de bo ho assumim..:)
Leb, ei!, gràcies.. poesia som tots els qui la sabem llegir...i no dic noms.. :)
Clidi, és cert viure no pot ser mai lleig..
Sargantana, doncs visca la tafaneria! moltes gràcies, he passat per casa teva i també m'hi he trobat bé..:)
Mar, gràcies, m'emociona que t'emocioni..:)
Girby, quina il.lusió veure't per aquí.. és cert sempre millor els raigs de veritat .. i les Fondes.. per fer parada i bon apetit!
Núria, mil gràcies guapa!
Lluís, sí el conec, és un dels meus retratistes preferits.. no es queda pas en la superfície i sap que la perfecció no existeix..
Carmaleta, és cert que en aquests moments encara té més sentit saber mirar-nos d'una manera diferent i com bé dius amb una mica més d'inteligència emocional.. abraçada encara més tendra!
Helena, no s'ha portat mai gaire... quina llàstima, no?
Montse, i per la tendresa de qui ho llegeix..:)
Jordi, suposo que si mai ho evitéssim, més endavant tot funcionaria amb normalitat..
m'has recordat una exposició del Richard Avedon de fotografies d'avis nus, plens de tatuatges, que en el passat havien estat actrius o moteros...
Brutal! poètic! estimar-se així les arrugues el cos l'embolcall que va canviant...un escrit punyent, preciós valent ! que tinguis una bona diada de sant Jordi amb roses i llibres lolita! muasss!
enternece y estremece - el texto y sus imágenes-.
el día previo al último día seremos carne fina y gastada, seremos un recuerdo y otro y otro.
se nos abrira hospitalaria la última noche, y, en su regazo, quién sabe, seremos de nuevo virginales o Nada.
contienen tanta poesía y tanta verdad las figuras de estos cuerpos tan cargados de tiempo, de sueños, de desengaños y amores pasados...
cuerpos de piel que ya busca la tierra y se relaja...
cuerpos que hablan, que cuentan la vida vivida...
cuerpos que nos alcanzan tarde o temprano, que nos esperan para acoger nuestra última mirada o nuestro postrer llanto, incluso alguna sonrisa cargada de sabiduría.
lo dicho: enternecen... estremecen.
"Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc."
Màrius Torres, al seu poema "Venus"
I és així, ser només bellesa és el drama.
Aris, aquestes fotos que dius no les he vistes, però vaig veure una expo d'Avedon al Caixaforum i Avedonem va agrada moltíssim..
Gràcies Elfree, espero que tinguessis una bona diada..
Josep, no ho podies haver expressat millor.. el teu escrit com sempre ineludible..
Joan, en Màrius sempre tan sintètic i oportú..
Ostres, colpidor, dur i tendríssim alhora. M'ha agradat el què dius i com o dius.
No sé com ens veurem a nosaltres mateixos quan ens encalci la decrepitud. I amb aquesta imatge em costa més encara... tan nua sense uns ulls on llegir la vida.
Publica un comentari a l'entrada