"Tinc la meva pròpia versió de l'optimisme. Si no puc creuar una porta, en creuaré una altra o faré una altra porta. Alguna cosa meravellosa vindrà encara que el present sigui fosc"
Les frases de Tagore em recorden una època de l'adolescència en què encara podia creure'l. No deixa de tenir part de raó, però ara el veig com un precedent del Paulo Coelho.
Com a lliçó està molt bé, és d'aquestes coses d'anar-se repetint, però com tantes altres, em sembla complicada de dur a terme. Les portes de vegades se'ns resisteixen quan les volem tancar, o no hi ha manera d'obrir-les!
Per a alguns és important no haver abandonat mai Tagore, com important va ser per fer-nos entendre que sí, que tot pot ser fosc i terrible, però que una bona part depèn, exclusivament de nosaltres. Perquè sinó els estem estafant la vida a milions de persones.
Pienso -podría pensar- que las puertas las ponen nuestros ojos. Por eso, quizá, cada cual tiene las suyas, y abre mejor unas que otras. Hay quien tiene en corazón cerrado con portones de indiferencia y de mmiedo. Hay quien lo tiene abierto y se derrama por él hacía los demás. Ya ves, lagarta mía, cuan complicado es esto de la filosofía y de la poesía (dos materias que cuando se cruzan hacen saltar verdaderos juegos florales, fuegos artificiales del alma y de la piel). Me gustas cuando nos inspiras con sugerentes imágenes y reflexiones propias o ajenas, escogidas con mano de artista, mente lúcida, y buen corazón. Quisiera también ser jardinero de tu jardín, princesa, y aportar alguna reflexión, abriendo alguna puerta que trtaiga luz a estos sombríos tiempos. Puertas, sí. ¡Tan necesarias, abiertas! Salud. josep
A mi la vida m’està ensenyant que quan una porta no s’obre, és perquè en aquest moment no s’ha d’obrir. A deixar de cercar coses meravelloses ( que són idealitzades ) i a observar més i gaudir de les petites coses meravelloses que et van passant en el dia a dia. La vida no té sentit sense il•lusió, l’esperança només és un consol
Sincerament crec que encara no hem tocat fons però si crec que quan ja no es pot baixar més per força s'ha d'anar cap amunt....hi ha un grapat de bona gent als barris, que estan fent portes i n'estan obrint de noves...
Carme, doncs preparem-nos per baixar ben aviat..:)
Montse, els canvis comencen per creure-se'ls..
Joan, quantes coses deixen d'existir.. ah! la memòria.. vella traïdora..:)
Poquim porcam, tot d'òptim optimisme cap a casa teva... bufo fort !
Clidi, aquesta part, la nostra, no l'hem d'oblidar en cap moment..
Gregoriet, mola que moli... filòsof!
Josep, m'he quedat muda.. mai hagués imaginat poder gaudir d'un jardiner poeticofilosòfic tan especial..:) mirarem de cercar les claus de les nostres portes..
Núria, la il.lusió és un dels tresors més grans.. i si és de cada petita cosa, resulta molt gratificant..
Elfree, quan es toca fons a la força s'ha de sortir renovat, i potser la renovació consisteix en treure el gra de la palla i saber que és el que de debó ens cal, de debó necessitem..
23 comentaris:
Les frases de Tagore em recorden una època de l'adolescència en què encara podia creure'l. No deixa de tenir part de raó, però ara el veig com un precedent del Paulo Coelho.
Com a lliçó està molt bé, és d'aquestes coses d'anar-se repetint, però com tantes altres, em sembla complicada de dur a terme. Les portes de vegades se'ns resisteixen quan les volem tancar, o no hi ha manera d'obrir-les!
Lluís, no sé que dir-te.. però ara mateix necessito creure que hi ha alguna porta més enllà..
Xexu, per a situacions complicades respostes complicades..
Esperem que així siga, sense esperança no es pot viure.
Novesflors, és cert, sense esperança la vida no té sentit.. a vegades hem de tenir esperança encara que la raó ens ho posi difícil..
doncs ja sabem el que hem de fer....
Sempre hi ha més d'una porta, segur!
I tot canvia i tot s'acaba, les coses dolentes, també!
"Al capdamunt d'una pujada ve una baixada" deia ma mare!
Necessitem aquest bri d'esperança per continuar.
...i el que no es recorda no existeix.
Vinga, va, doncs! Dosi d'optimisme que bé em convé.
Per a alguns és important no haver abandonat mai Tagore, com important va ser per fer-nos entendre que sí, que tot pot ser fosc i terrible, però que una bona part depèn, exclusivament de nosaltres. Perquè sinó els estem estafant la vida a milions de persones.
Grafiti i filosofia
Tagore i un mur
mola
Pienso -podría pensar- que las puertas las ponen nuestros ojos. Por eso, quizá, cada cual tiene las suyas, y abre mejor unas que otras.
Hay quien tiene en corazón cerrado con portones de indiferencia y de mmiedo. Hay quien lo tiene abierto y se derrama por él hacía los demás.
Ya ves, lagarta mía, cuan complicado es esto de la filosofía y de la poesía (dos materias que cuando se cruzan hacen saltar verdaderos juegos florales, fuegos artificiales del alma y de la piel).
Me gustas cuando nos inspiras con sugerentes imágenes y reflexiones propias o ajenas, escogidas con mano de artista, mente lúcida, y buen corazón.
Quisiera también ser jardinero de tu jardín, princesa, y aportar alguna reflexión, abriendo alguna puerta que trtaiga luz a estos sombríos tiempos.
Puertas, sí. ¡Tan necesarias, abiertas! Salud. josep
A mi la vida m’està ensenyant que quan una porta no s’obre, és perquè en aquest moment no s’ha d’obrir. A deixar de cercar coses meravelloses ( que són idealitzades )
i a observar més i gaudir de les petites coses meravelloses que et van passant en el dia a dia. La vida no té sentit sense il•lusió, l’esperança només és un consol
Sincerament crec que encara no hem tocat fons però si crec que quan ja no es pot baixar més per força s'ha d'anar cap amunt....hi ha un grapat de bona gent als barris, que estan fent portes i n'estan obrint de noves...
Joan, ja em veig fent un curs de fusteria ..:)
Carme, doncs preparem-nos per baixar ben aviat..:)
Montse, els canvis comencen per creure-se'ls..
Joan, quantes coses deixen d'existir.. ah! la memòria.. vella traïdora..:)
Poquim porcam, tot d'òptim optimisme cap a casa teva... bufo fort !
Clidi, aquesta part, la nostra, no l'hem d'oblidar en cap moment..
Gregoriet, mola que moli... filòsof!
Josep, m'he quedat muda.. mai hagués imaginat poder gaudir d'un jardiner poeticofilosòfic tan especial..:)
mirarem de cercar les claus de les nostres portes..
Núria, la il.lusió és un dels tresors més grans.. i si és de cada petita cosa, resulta molt gratificant..
Elfree, quan es toca fons a la força s'ha de sortir renovat, i potser la renovació consisteix en treure el gra de la palla i saber que és el que de debó ens cal, de debó necessitem..
Completament d'acord; i cada cop és comparteix menys. Una abraçada.
Caldria esbotzar la porta, potser.
magnífic grafitti, d'on es?
Jordicine, doncs haurem de canviar la tendència..:) abraçada!
Jordi, si cal esbotzar-la l'esbotzarem..:)
Aristòfanes, el grafitti l'he trobat a Mr. Goog.. i no tenia adreça, ni nom.., però mola no?:)
si entres a la dimensió bogarde, aleshores tot trontolla i encetes un camí diferent que mai podras abandonar.
Mira: penyabogarde.blogspot.com
m'agrada molt el teu optimisme, hi han moltes portes, on pot entrar la llum
Publica un comentari a l'entrada