dimarts, 30 d’octubre de 2012

a la lluna.. de valència vull tornar





Enzo Cucchi

vora l'aigua, les onades t'escarritxen la cara i l'olor a mar et recorda vells moments com aquest, en què voldries arraulir-te sota cobert perquè saps que no és ver el que volies cert, que les bombolles de sabó un cop de vent les esberla.., com els somnis que se saben somnis i tot i així   somniem
de lluny, diminut, un globus vermell a la deriva .. 



11 comentaris:

esborrall ha dit...

Que parin la nau! Vull baixar-me en aquesta lluna a contemplar el paisatge, abans que s'esborri.
M'encanta com dibuixes el poema, Lolita!

Carme ha dit...

Com els somnis que se saben somnis... potser a vegades no se saben somnis encara que ho siguin. I és aleshores quan s'esberlen les bombolles. I tornem a somiar, sabent-nos somiadors o no, depèn de l'empenta i embranzida del somni.

Lluís Bosch ha dit...

Crec que somiar és inevitable, i els científics encara no saben perquè. Però sembla que el nostre cos necessita viure més d'una realitat, és una necessitat biològica.

novesflors ha dit...

Hem de somniar sempre, Youkali ens cal.

Joan Vigó ha dit...

Deixa'm que citi en Borges, que té un paràgraf que crec adequat per aquest post tan oníric:

“Caminó contra los jirones de fuego. Éstos no mordieron su carne, éstos lo acariciaron y lo inundaron sin calor y sin combustión. Con alivio, con humillación, con terror, comprendió que él también era una apariencia, que otro estaba soñándolo”

Jorge Luis Borges, Las ruinas circulares

Aris ha dit...

jo sempre estic a la lluna de València, per això sempre em tenen que despertar

lolita lagarto ha dit...

Esborrall, contemplar el paisatge abans no s'esborri.. és la millor opció!:)

Carme, potser sí que a vegades no se saben somnis encara que ho siguin i per això s'esberlen les bombolles.. a vegades per tal d'estar dins una bombolleta d'aquestes som capaços d'ignorar allò que en el fons sabem..i segurament ho seguirem fent..

Lluís, somniar és i serà inevitable per molt que els científics no ho puguin demostrar.. i sí, és ben cert que necessitem viure més d'una realitat, de fet no podem fer una altra cosa..

Novesflors, Youkali ens cal i de quina manera...:)

Joan, ser una aparença que algú somnia és una possibilitat.. esperem que ens somniïn amb bona traça..:)

Aris, quina enveja.. estar sempre a la lluna de València..guarda'm un lloc que ara hi pujo..:)

Tirant lo Bloc ha dit...

Sort dels somnis, a vegades...

lolita lagarto ha dit...

Tirant, sense somnis la vida encara tindria menys sentit..:)

Gemma Sara ha dit...

M'ha agradat molt el text. No he pogut evitar pensar en un aforisme de Nietzsche que m'agrada molt, espero que a tu també:

54. la consciència d'allò que és aparent. Que meravellós i nou em sento amb el meu coneixement, com també horrorós i irònic, col·locat enfront de tota l'existència! He descobert que la humanitat i l'animalitat antigues, tots els temps primitius i el passat de tot ésser sensible, continuen poetitzant en mi, continuen estimant, continuen odiant, continuen deduint - m'he deixondit de sobte al bell mig d'aquest somni, per bé que només per a tenir consciència que no faig res més que somniar i que he de continuar somniant, per tal de no anar en orris: igual que el somnàmbul, el qual ha de continuar somniant per tal de no caure daltabaix. Què serà des d'ara per a mi l'«aparença»? No serà certament l'element oposat de qualsevol ésser - que puc expressar d'un ésser qualsevol, sinó precisament només els predicats de la seva aparença? Tampoc no és certament una màscara inanimada que hom pugui col·locar a una X desconeguda, com també llevar-li-la! L'aparença és per a mi alló mateix que actua i viu, allò que en la seva burla de si mateix arriba tan lluny, que em fa sentir que aquí hi ha aparença, foc follet, dansa d'esperits i res més - que em fa sentir que entre tots aquests visionaris jo també, aquell «qui coneix», danso la meva dansa, que aquell qui coneix és un mitjà per a perllongar la dansa terrenal i per això pertany als mestres de cerimònies de l'existència, com també em fa sentir que la conseqüència sublim i la unió de tots els coneixements és i serà tal vegada el mitjà suprem de mantenir la universalitat d'aquest somieig i la total comprensió de tots aquests somniadors entre si, així com de mantenir precisament per això la durada del somni.

lolita lagarto ha dit...

Gemma Sara, gràcies per la cita, trobo que no té desperdici.. els aforismes de Nietzsche sempre els he trobat molt lúcids..
el post següent en certa manera el penso en relació a aquest escrit.. va per a tu!