dilluns, 1 d’octubre del 2012

re-cor(d)s





 caminava sota la pluja mentre guaria aquell estrany record amb l'esperança que l'aigua no l'acabés d'esborrar abans no el pogués fixar per sempre més..
li havia costat mesos trobar aquell lloc, ara ja era al costat de l'edifici, era d'un color molt viu quasi elèctric i a les parets, miralls de tots colors li feien impossible situar-se en aquell espai, una vegada a dins va haver de demanar per la sala blava, era al segon pis , no hi havia ningú a la sala d'espera i va poder entrar de seguida dins la cabina, l'especialista en neuro- evocacions va fer tot el possible perquè s'hi trobés còmode, li omplí el cervell amb cables de tota mena que li enganxà amb una matèria massa pringosa pel seu gust i el connectà amb un visor-cerebral d'alta potència, després de pocs segons, la imatge d'aquell record havia quedat gravada al monitor, va respirar alleujat, ho havia aconseguit, ara el record d'aquell rostre efímer no quedaria mai esborrat pel pas del temps..




15 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

La ciència ficció ens permet accedir a les pròpies neures i paranoies, que una vegada convertides en textos ens fan sentir molt millor. Ho dic pel teu text i per les novel·les del Philip K. Dick, que hi tenen relació.

Carme Rosanas ha dit...

Uf! quin descans... record guardat!

Mira que ens has fet patir, eh?

:) Molt bon relat, lolita!

novesflors ha dit...

Sí, la ciència-ficció de vegades fa patir ;)

Garbí24 ha dit...

esperem que el record sigui bo....ja que l'hem guardat...

Anònim ha dit...

Mola aquest relat de ficció-centífica.
Suposo que es podria aplicar a la inversa: poder oblidar certs caretos seria molt gratíficant.
L'únic problema que hi trobo és que després de caminar sota la pluja, no és bona cosa que et comencin a fotre cables pel cap...

Sergi ha dit...

Això hauria d'existir, oi? Això de deixar perdre records agradables, o que vagin a parar a algun lloc al que no podem accedir és fatal.

esborrall ha dit...

Trobo que és una pena que qui sigui hagi borrat un record i l'hagi convertit en una fotografia. Penso que els records mai no es perdin, encara que s'oblidin.
Ui, crec que m'he embolicat amb la ficció. M'has fet recordar una pel-lícula de fa molt de temps. Espero oblidar-la de nou per a poder recuperar-la en una altra ocasió i sentir-me seduïda.

Lolita, existeix la possibilitat d'augmentar el tamany de les lletres? El color el puc canviar, però per llegir les entrades haig de copiar-les al word.

lolita lagarto ha dit...

Lluís, miraré de llegir alguna d'aquestes novel.les, les desconec..
les neures i paranoies sempre va bé de poder-les relativitzar..

Carme, gràcies! a vegades val la pena patir una mica..:)

Novesflors, qui no pateix no gaudeix! (molt a pesar nostre):)

Joan, síe és clar... el relat no parlava d'un massoca..:)

Grego, això de poder oblidar alguns caretos trobo que és una molt bona idea, ho mirqarem ho mirarem.. trucaré a l'especialista..:)

Xexu, hi estem d'acord, els records són un tresor.. sobretot alguns..:)

Esborrall, jus a dalt de tot del blog a mà dreta hi ha la possibilitt de canviar la mida de la lletra fins deixar-la considerablement grossa..
tqambé hi ha una altra possibilitat que la tens per tot el món dels ordinadors que és apretar control i + a la vegada i tantes creuetes i posis cada vegada se't farà més gran la lletra.
i ei!
que em sap greu si no ho he sabut fer entendre millor, però el record no s'esborra pas .. en tot cas s'esborra involuntàriament pel pas del temps i per la impossibilitat que a vegades tenim de retenir una imatge i no deformar-la..
i què estrany que et recordi una peli, no? :)

esborrall ha dit...

Primer de tot, gràcies per ajudar-me a cuidar els meus ulls miops. ^0^
T'he entés perfectament. La culpa no és teva, sinó de les interpretacions.
Has vist "El talla gespa?: The Lawnmower Man. He tingut associació de idees entre el teu text i la trama de la pel-lícula.

lolita lagarto ha dit...

Esborrall, no no l'he vista, primer em pensava que parlaves d'una peli que l'home va amb un tallador de gespa tallant caps i he pensat... jo que violent!,però després he vist l'argument a google i l'he trobat interessant...
bon dia ... groc?:)

Helena Bonals ha dit...

Jo prefereixo la poesia per retenir records.

esborrall ha dit...

Ui, tot i que m'agrada e cine de terror, el gore no el puc veure!!!
És una pel-lícula que et fa pensar...Com el teu apunt.

Avui el dia és gris plata, amb una lum matisada molt bonica. ^0^

lolita lagarto ha dit...

Helena, la veritat... jo també!

Esborrall, no canvia el color del dia sinó el de la teva mirada..:)

Joan Vigó ha dit...

Els records, la memòria... m'apassiona el tema, ja ho saps. Sobretot els records que ens inventem i tot allò que s'origina quan intentem recordar, fer memòria...

El poeta Francesc Garriga diu

Del bosc de la memòria
sempre en surts malferit

I crec que té tota la raó

lolita lagarto ha dit...

Joan, els records sempre són una mica un invent, no? la memòria es renova constantment i selecciona i mira des d'un punt de vista diferent uns fets que resten congelats en algun lloc de l'espai-temps.. la memòria sembla un procès etern de onstrucció..