dimarts, 5 de maig de 2015

cemetery of words





                               


                                                   la veritat i la mentida,
                                les dues parts iguals d'un tot que se m'amaga.

                                fa sol i plou,
                                les veritats pentinen les mentides
                                quan neixen les paraules
                                i miro com s'escorren els silencis
                                per les esquerdes de la veu,
                                i vaig de nord a sud, d'oest a est
                                sense saber com dir-les.

                                qui vol paraules en un món de sords?

                               
                                Francesc Garriga Barata







                                

9 comentaris:

novesflors ha dit...

Tot i això no hem de perdre les paraules.

lolita lagarto ha dit...

Novesflors, impossible ens són inevitables..
tan de bo serveixin d'alguna cosa més a part de deixar-nos transmetre com arriben a ser d'insuficients elles i nosaltres..

Carme Rosanas ha dit...

No podem viure sense elles, les estimem...

Millor seria que s'arreglessin les orelles tots els que fan el sord...

Elfreelang ha dit...

sublim la imatge....el poema brutal de tant bo...massa sords i sordes i també massa paraules que neixen ja mortes de tant usar-les quan no toca ....
abraçades vives que no pas enterrades!

lolita lagarto ha dit...

Carme, si les estimem..!
i si s'arreglen les orelles els que es fan el sord, ja sé quina serà la professió del futur...OTORRINOLARINGOLOGO!!!

Elfree,completament d'acord amb tu, les paraules de tant usar-les quan no toca s'estan morint..
i moltíssimes abraçades vivites i "coleants"!!:)

Jordi Dorca ha dit...

Lliga amb el teu poema, el que vas publicar en l'apunt anterior
(el mateix sentiment, hi veig)

lolita lagarto ha dit...

Jordi, potser sí que és el mateix sentiment.. no ho havia pensat...:)

Joan Vigó ha dit...

Què gran en Garriga, com el trobem a faltar! No puc evitar citar-lo, també (de La nit dels peixos):

no són les lletres les que ens parlen,
sinó el blanc de la plana,
l’enuig del que hem deixat sense cap tinta.

lolita lagarto ha dit...

Una cita memorable Joan!
cap tinta podrà mai omplir el blanc de la plana que ens diu sense paraules..